Consonant postalveolar

Una consonant postalveolar (o simplement postalveolar en l'àmbit de la fonètica) és aquella consonant que s'articula tocant amb la punta de la llengua la part mitjana de la boca, una posició intermèdia entre un so alveolar i un de palatal (de fet en algunes llengües es considera una subdivisió d'aquest darrer). Sons com [ʃ], per exemple, són postalveolars segons l'AFI però es consideren directament palatals en alguns idiomes (com el català), ja que es pronuncien una mica endarrerits.

Carbonell & Llisterri,^[1] explícitament categoritzen les consonants de cuixa i puja, és a dir /ʃ/ i /ʒ/, com a postalveolars.

En altres llengües modifica

Alguns exemples de consonants postalveolars en llengües properes:

AFI	Descripció	Exemple
AFI	Descripció	Llengua	Ortografia	AFI	Significat
dʒ	africada postalveolar sonora	català	metge	['medʒə]	metge
		angles	jug	['dʒʌg]	gerro
		italià	legge	['ledʒe]	llei
		romanès	deget	['dedʒet]	dit
tʃ	africada postalveolar sorda	català	metxa	['metʃə]	metxa
		angles	chip	['tʃɪp]	xip
		castellà	chico	['tʃiko]	noi
		italià	faccia	[fat'tʃa]	cara
ʒ	fricativa postalveolar sonora	català	puja	['puʒə]	puja
		anglès	vision	['vɪʒən]	visió
		francès	bijou	[bi'ʒu]	joia
ʃ	fricativa postalveolar sorda	català	cuixa	['kuʃə]	cuixa
		anglès	ship	['ʃɪp]	nau
		italià	sciocco	['ʃokko]	estúpid

Referències modifica

↑ Carbonell i Llisterri, JIPA, núm. 22, 1992, p. 53

Bibliografia modifica

Carbonell, Joan F.; Llisterri, Joaquim «Catalan». Journal of the International Phonetic Association, 22, 1-2, 1992, p. 53–56.

[ReferenceB-1] Carbonell i Llisterri, JIPA, núm. 22, 1992, p. 53

[1]