Pel·lícula d'art i assaig

gènere cinematogràfic

Una pel·lícula d'art i assaig sol ser una pel·lícula seriosa i independent, dirigida a un mercat concret enlloc d'un públic de masses mercats.[1] "Es pretén que sigui una obra artística seriosa, sovint experimental i no dissenyada per a l'atractiu massiu",[2] "feta principalment per raons estètiques en lloc de beneficis comercials",[3] i conté "contingut no convencional o altament simbòlic".[4]

Els crítics de cinema i els estudiosos d'estudis cinematogràfics solen definir una pel·lícula d'art i assaig com posseidora de "qualitats formals que la marquen com a diferents de les principals pel·lícules de Hollywood". Aquestes qualitats poden incloure (entre altres elements): un sentit del realisme social; èmfasi en l'expressivitat autoral del director; i un enfocament en els pensaments, els somnis o les motivacions dels personatges, en oposició al desenvolupament d'una història clara i dirigida a objectius. L'erudit de cinema David Bordwell descriu el cinema d'art i assaig com "un gènere cinematogràfic, amb les seves pròpies convencions".[5]

Els productors de cinema artístic solen presentar les seves pel·lícules a teatres especials (cinemes de repertori o, als Estats Units, a sales d'art) i a festivals de cinema. El terme pel·lícula d'art i assaig s'utilitza molt més a Amèrica del Nord, el Regne Unit i Austràlia, en comparació amb l'Europa continental, on s'utilitzen els termes pel·lícules d'autor i cinema nacional (per exemple, cinema nacional alemany). Atès que s'adrecen a públics reduïts, les pel·lícules d'art i assaig poques vegades adquireixen el suport financer que permetria grans pressupostos de producció associats a les pel·lícules d'èxit de gran difusió. Els directors de cinema artístic compensen aquestes restriccions creant un tipus de pel·lícula diferent, que normalment utilitza actors de cinema menys coneguts (o fins i tot actors aficionats) i escenaris modestos per fer pel·lícules que se centren molt més en el desenvolupament d'idees, explorant noves tècniques narratives., i intentar noves convencions sobre el cinema.

Aquestes pel·lícules contrasten fortament amb les pel·lícules d'èxit principals, que s'orienten més cap a la narració lineal i l'entreteniment. El crític de cinema Roger Ebert va anomenar Chungking Express, una pel·lícula d'art i assaig del 1994 aclamada per la crítica, "en gran manera una experiència cerebral" que hom gaudeix "pel que se sap sobre la pel·lícula".[6] Per a la promoció, les pel·lícules d'art es basen en la publicitat generada a partir de les crítiques dels crítics de cinema; discussió de la pel·lícula per part de columnistes, comentaristes i bloggers d'arts; i promoció del boca-boca per part dels membres del públic. Com que les pel·lícules d'art i assaig tenen uns costos inicials d'inversió reduïts, només han d'apel·lar a una petita part del públic convencional perquè siguin econòmicament viables.

Referències

modifica
  1. «Art film definition» (en anglès). Arcdhive. Arxivat de l'original el 2009-08-30. [Consulta: 18 desembre 2020].
  2. The American Heritage Dictionary of the English Language. Fouth Edition. Houghton Miffin Company, 2009. 
  3. Random House Kernerman Webster's College Dictionary. Random House, 2010. 
  4. «Art Film». Dictionary.com. Arxivat de l'original el 22 de setembre 2015. [Consulta: 18 desembre 2020].
  5. Barry, Keith. Fil Genres: From Iconography to Ideology. Wallflower Press, p. 1. 
  6. Ebert, Roger «Chungking Express Movie Review». Chicago Sun-Times, 15-03-1996.

Enllaços externs

modifica