Airbus A340

El primer avió de passatgers d'Airbus, l'A300, fou concebut des del primer moment com a part d'una família diversa. Per això, a principis de la dècada del 1970 s'emprengueren els primers estudis d'avions derivats de l'A300.^[3][4] Abans de presentar l'A300, Airbus n'identificà nou variants diferents, conegudes amb denominacions que anaven des de B1 fins a B9.^[5] Una desena variant concebuda el 1973, l'A300B10, s'acabà convertint en l'Airbus A310, un avió de més abast.^[6] Seguidament, Airbus centrà els seus esforços en estudis de fuselatge estret (SA^{[nota 1]}) que desembocaren en la família Airbus A320, els primers avions de passatgers amb control per senyals elèctrics. Mentre duia a terme aquests estudis, Airbus es tornà a orientar cap als avions de fuselatge ample i continuà treballant en els dos projectes alhora.^[6]

A mitjans de la dècada dels 1970, Airbus començà a desenvolupar l'A300B11, un derivat més gran de l'A300 amb 200 seients i quatre motors que acabaria convertint-se en l'A340. Al mateix temps se n'estava desenvolupant una versió amb dos motors, el B9, que acabaria convertint-se en l'A330. En un primer moment, el B11 estava pensat per prendre el lloc dels avions de fuselatge estret Boeing 707 i Douglas DC-8 aleshores en servei, però el seu disseny evolucionà amb l'objectiu de ser competitiu en el mercat per substituir els trireactors de fuselatge ample.^[7] El B9 i el B11 foren reanomenats «TA9» i «TA11»^{[nota 2]} Per diferenciar-los de la sèrie d'avions de fuselatge estret.^[8] Se'n reduïren els costos de desenvolupament aprofitant el mateix fuselatge i les mateixes ales per a tots dos models, amb un estalvi previst de 500 milions de dòlars. Un altre factor eren les diferents prioritats en el si d'Airbus i, encara més important, entre els clients potencials. Les aerolínies nord-americanes preferien els bireactors, mentre que les asiàtiques apostaven pels quadrireactors i les europees tenien diferents punts de vista.^[9] Finalment, Airbus determinà que la majoria de clients potencials preferien els quadrireactors perquè estaven exempts de les limitacions d'abast aplicables als bireactors i perquè es podien traslladar amb un motor fora de servei.^[10] Així doncs, els plans de desenvolupament prioritzaren el quadrireactor TA11 per sobre del TA9.^[10]

Les primeres especificacions del TA9 i el T11, que podien transportar fins a 410 passatgers en una configuració d'una sola classe, es feren públiques el 1982.^[11] Incloïen un gran espai de càrrega sota el pis que podia contenir cinc palets de càrrega o setze contenidors LD3 a la bodega de proa, quatre palets o catorze contenidors LD3 a la bodega de popa, el doble de capacitat del Lockheed L-1011 Tri Star o el DC-10, així com una llargada 8,46 m superior a la de l'A300.^[12] En arribar el juny del 1985, el TA9 i el T11 ja incorporaven altres millores, incloent-hi l'adopció de la coberta de vol, el sistema de control per senyals elèctrics i la palanca de control lateral de l'A320.^[13] Airbus havia desenvolupat una coberta de vol comuna per facilitar una transició ràpida entre models, fent que els pilots només haguessin de passar una setmana d'entrenament per canviar d'un model a l'altre, fet que estalvia diners als operadors.^[14] Els dos avions TA utilitzarien l'estabilitzador vertical, el timó i les seccions de fuselatge circular de l'A300-600, amb dues seccions de barril addicionals.^[14]

Airbus valorà breument la possibilitat d'utilitzar ales de curvatura variable, un concepte que implica canviar el perfil alar entre una fase del vol i la següent. British Aerospace (BAe), actualment part de BAE Systems, dugué a terme proves a Hatfield i Bristol. Segons els càlculs d'Airbus, aquest disseny oferia una millora del 2% en l'eficiència aerodinàmica de l'avió,^[15] però acabà sent rebutjat pel seu gran cost i la dificultat de desenvolupar-lo.^[8]

• Eden, P. E. Civil Aircraft Today (en anglès). Londres: Amber Books, 2008. ISBN 978-1-905704-86-6. 
• Gunston, B. Airbus: The Complete Story (en anglès). Sparkford (Regne Unit): Haynes Publishing, 2009. ISBN 978-1-84425-585-6. 
• Lawrence, P. K.; Thornton, D. W. Deep Stall: The Turbulent Story of Boeing Commercial Airplanes (en anglès). Londres: Ashgate Publishing. ISBN 978-0-7546-4626-6. 
• Norris, G.; Wagner, M. Airbus A340 and A330 (en anglès). St. Paul (Minnesota): MBI Publishing, 2001. ISBN 0-7603-0889-6. 
• Wensveen, J. G. Air Transportation: A Management Perspective (en anglès). Burlington (Vermont): Ashgate Publishing, 2007. ISBN 978-0-7546-7171-8. 

• Airbus A340 (anglès)