Tema (circumscripció administrativa)

Al llarg dels segles VI i VII, l'Imperi Romà d'Orient va estar sotmès a freqüents atacs dels diversos enemics. l'Imperi Sassànida pressionava per l'est, intentant apoderar-se de Síria, Egipte i Anatòlia. Les tribus dels eslaus i dels àvars feien incursions per Tràcia, Macedonia, Il·líria i Grècia i provaven d'establir-se als Balcans. Els longobards havien ocupat el nord de la península Itàlica. Per tal de fer front a aquesta creixent pressió en les províncies més allunyades a l'est, recentment recuperades per Justinià I (r. 527–565), Maurici (r. 582–602) van combinar l'autoritat civil suprema i l'autoritat militar en la persona d'un exarca, i així es van formar els exarcats de Ravenna i d'Àfrica.^[1] Aquesta nova manera d'administrar capgirava l'estricta separació entre càrrecs civils i càrrecs militars, que havien estat una de les peces clau de les reformes de Dioclecià (r. 284–305). En essència es tractava només d'un reconeixement formal cap a la figura d'un general d'àmbit local o mestre dels soldats, per damunt del corresponent prefecte del pretori, com a resultat de la precària situació en la seguretat de les províncies.^[2]

L'origen dels temes ha estat motiu de discussió entre els erudits. La mateixa paraula «tema» és d'etimologia incerta, tot i que la majoria dels autors secunden l'explicació de Constantí VII, el qual va escriure que el terme derivava d'una antiga accepció d'aquesta paraula grega equivalent a «emplaçament».^[3][4] La data exacta de la creació dels temes és també controvertida. Per la majoria dels historiadors del segle xx, l'establiment d'aquest sistema administratiu va tenir lloc per primera vegada amb l'emperador Heracli (r. 610–641), durant les darreres guerres entre romans d'Orient i sassànides.^[5] Entre els més notables defensors d'aquesta tesi està Gueorgui Ostrogorski, que basa la seva opinió en un fragment de la Crònica de Teòfanes el Confessor en el qual s'esmenta l'arribada de l'emperador Heracli «de les terres dels temes» l'any 622. Segons Ostrogorski, això "mostra que el procés d'establiment de tropes en àrees específiques d'Àsia Menor (temes) havia començat en aquella època."^[6] Aquest punt de vista, però, ha estat posat en dubte per historiadors posteriors que daten la creació dels temes en el període del 640 al 660, en el regnat de Constant II (r. 641–668).^[7] S'ha demostrat que, contràriament a la idea de tema establerta per Ostrogorski, referida a districte o regió on un estrateg tenia l'autoritat civil juntament a la militar, hi havia un altre concepte de la paraula tema, anterior a l'esmentat, que es referia exclusivament a l'exèrcit i només a finals del segle vii o començaments del VIII el concepte es va emprar per designar els territoris on l'exèrcit estava destinat.^[8]

Lligada a la qüestió de la cronologia està la qüestió de la transformació social i militar corresponent. El punt de vista tradicional, representat per Ostrogorski, afirma que l'establiment dels temes també va implicar la creació d'un nou tipus d'exèrcit. Segons aquest enfocament, en lloc de l'antiga força militar, que es basava principalment en la contractació de mercenaris estrangers, el nou exèrcit romà d'Orient estava basat en grups de soldats que eren alhora pagesos i que establien la residència habitual en el lloc on estaven destinats a defensar.^[3][9] Els autors més recents creuen, però, que la formació dels temes no va constituir un trencament radical amb el passat, sinó una evolució lògica de l'estructura preexistent al segle vi i que el seu impacte social fou mínim.^[3]

El que està clar és que en algun moment a mitjan segle vii, probablement entre finals de la dècada del 630 i començaments del 640 durant les Guerres arabo-romanes, els exèrcits imperials es van retirar d'Anatòlia i va ser reassignats als districtes que llavors s'anomenarien temes. Territorialment cada tema corresponia a les antigues províncies romanes i, llevat d'algunes excepcions, coincidien també en les fronteres.^[10] Els primers quatre temes s'anomenaven: dels Armenis, dels Anatòlics, de Tràcia i d'Opsícion. L'esclat de la guerra civil que va tenir lloc al califat Rashidun amb l'arribada al poder d'Alí ibn Abi-Tàlib^[11] l'any 656 va permetre a l'emperador romà d'Orient Constant II va utilitzar per reforçar les seves defenses, estendre i consolidar el seu control sobre Armènia i, sobretot, iniciar una important reforma de l'exèrcit amb l'establiment dels temes, que formarien la columna vertebral del sistema defensiu romà d'Orient durant els segles a venir.^[12]

• El tema dels Armeníacs (Θέμα Άρμενιάκων, Thema Armeniakōn), és esmentat per primera vegada el 667, i fou el successor de l'exèrcit d'Armènia; ocupava les antigues àrees de la regió del Pont, Armènia Menor i nord de Capadòcia. La capital era Amàsia.^[13][14]
• El tema dels Anatòlics (Θέμα Άνατολικῶν, Thema Anatolikōn), és esmentat per primera vegada el 669 i era el successor de l'exèrcit de l'orient, també anomenat Άνατολῆ (Anatolē). S'estenia des del sud de l'Àsia Menor fins a la part central i tenia com a capital Amòrion.^[15][16] Junts, aquests dos temes formaven la primera línia de defensa de l'Anatòlia romana d'Orient, que feia frontera amb poblacions musulmanes i síries respectivament.
• El tema dels Tracesis (Θέμα Θρᾳκησίων, Thema Thrakēsiōn), va ser esmentat per primera vegada, sense que la citació fos dubtosa, cap a finals del 740, era el successor de l'exèrcit de Tràcia i abastava la costa oest d'Àsia Menor (Jònia, Lídia i Cària), amb capital probablement a Chonae.^[17]
• El tema d'Opsícion (Θέμα Ὀψικίου, Thema Opsikiou), és esmentat per primera vegada el 680, i es va constituir a partir del romanent de l'antic territori anomenat en llatí Obsequium. Abastava el nord-oest d'Àsia Menor (Bitínia, Paflagònia i parts de Galàcia), que tenia com a capital Nicea. El seu governant era l'únic que tenia el títol de comes.^[18]

A més d'aquests quatre districtes, estava la gran divisió territorial anomenada els Karabisianoi (en grec Kαραβισιάνοι), que es podria traduir per «la gent dels vaixells». Aquesta secció apareix esmentada per primera vegada el 680 i probablement es va formar amb el romanent de l'exèrcit d'Il·líria o potser també sobre l'antiga estructura anomenada quaestura exercitus. No va formar mai un tema pròpiament dit, però els seus membres ocupaven parts de la costa sud d'Àsia Menor i les illes de la mar Egea, amb un estrateg destinat probablement a Samos. Constituïa el gruix de l'exèrcit de la marina romana d'Orient que es va enfrontar amb la recent creada flota àrab, que després de la batalla dels Pals va competir amb l'Imperi Romà d'Orient pel control de la Mediterrània.^[19] En aquella ocasió els carabisianoi es van sentir insatisfets amb la seva actuació i cap al 720 es van desintegrar per formar el tema dels Cibirreotes (Θέμα Κιβυρραιωτῶν, Thema Kibyrrhaiotōn), amb vaixells de vela ràpida vigilant la costa sud d'Àsia Menor i les illes de l'Egeu.^[20][21]

La part de la regió de Tràcia que estava sota control romà d'Orient es va constituir com a tema probablement vers l'any 680, com a resposta a l'amenaça búlgara, encara que durant un temps el govern de Tràcia sembla que va estar durant un temps exercit pel comte d'Opsícion.^[22][23][24] Les successives campanyes a Grècia dels emperadors de la dinastia Heràclida van portar a la progressiva recuperació del control, que estava amenaçat pels invasors eslaus, i a l'establiment del tema de l'Hèl·lade (θέμα Ἑλλάδος) entre el 687 i el 695.^[25] L'illa de Sicília també va constituir un tema cap a finals del segle vii però les possessions imperials en la península Itàlica van romandre sota l'exarca de Ravenna o governades per ducs locals, igual com va passar a l'Àfrica romana d'Orient fins a la caiguda de Cartago el 698. Al mateix temps, Creta i Quesonès a Crimea, van formar jurisdiccions anomenades arcont (ἀρχοντία).^[23][26]

A final del segle, els temes havien esdevingut la forma d'administració característica de l'imperi. La grandària i el poder acumulat pels seus governants va afavorir que alguns estiguessin temptats a revoltar-se contra el govern central de l'emperador, sobretot durant el turbulent període del 695 al 715, i una altra vegada durant la gran revolta d'Artavasdos del 741-742.^[27] L'alçament d'Artavasdes va fer pensar que calia fer canvis en els temes d'Anatòlia: l'excessivament gran Opsícion es va subdividir en dos temes, el dels Buccel·laris (Βουκελλάριον, Buccel·larion) i el dels Optimats (Ὀπτιμάτοι, Optimatoi), mentre que la responsabilitat de la guàrdia imperial va passar a estar assumida per un cos militar especial, els tagmata.^[28]

Malgrat la prominència que van assolir, va haver de passar un temps abans no van arribar a ser la unitat bàsica del sistema administratiu imperial. Encara que cada tema estava relacionat amb una regió específica a començaments del segle viii, no va ser fins a les acaballes d'aquest segle que l'administració fiscal es va organitzar al voltant dels temes, substituint l'antic sistema de províncies.^[29] Aquest procés d'unificar el control sobre els assumptes civils i militars en mans d'estrategs es va completar a mitjan segle ix,^[30] el qual és el model de tema esmentat en textos com el Cletorològion i el De Administrando Imperio.

Al mateix temps, la necessitat de protegir Anatòlia de les incursions àrabs va portar a la creació, entre finals del segle viii i començaments del ix, d'una sèrie de petits districtes fronterers, les anomenades clisures i clisurarquies. Aquests termes es feien servir anteriorment per referir-se a construccions fortificades situades estratègicament a dalt de muntanyes per controlar llocs de pas i amb el temps es van emprar per anomenar tot l'àmbit d'un districte que formava un comandament separat sota la direcció d'un clisurarca, al qual se li confiava la tasca d'organitzar els recursos locals per tal d'enfrontar-se a atacs de mitja o petita escala. Gradualment, alguns d'aquests destacaments van ser elevats al rang de temes.^[31][32]

Al segle x va començar l'expansió cap a orient i als Balcans, concretament durant les campanyes dels emperadors Nicèfor II (r. 963-969), Joan I Tsimiscés (r. 969-976) i Basili II (r. 976–1025), i els nous territoris es van incorporar en el sistema dels temes, encara que aquests van ser generalment més petits que els establerts en segles anteriors.^[33]

En aquesta època van sorgir una nova mena de temes, els anomenats "menors" (μικρὰ θέματα) o "temes d'Armènia" (ἀρμενικὰ θέματα), que segons les fonts documentals romanes d'Orient estaven clarament diferenciats dels tradicionals, anomenats per distingir-los de les "grans" o "romanes" (ῥωμαϊκά θέματα). La majoria consistien simplement en una fortalesa i el territori del voltant amb un estrateg jove (que els àrabs anomenaven zirwar i zoravar els armenis) que comandava uns 1.000 soldats, principalment infanteria. Com indica el seu nom, la major part dels seus membres eren armenis ja fossin indígenes o establerts a Armènia per les autoritats romanes d'Orient. Una de les seves peculiaritats era el nombre excessivament gran d'oficials (tan sols al tema de Charpezikion hi havia 22 oficials veterans i 47 novells, els tourmarchai).^[30][34][35]

Encara que ben preparats per la defensa, els temes d'Armènia no tenien capacitat per respondre a invasions a gran escala ni per mantenir ofensives per elles mateixes. Per tant, des del 960, s'hi van anar estacionant regiments cada cop més professionals, en part procedents dels antics temes i en part amb les noves formacions situades a la frontera. Per comandar-los i coordinar les forces dels temes menors fronterers es van nomenar dirigents de grans regions i es van formar "ducats" o "catepanats". A l'orient, Joan I Tsimiscés, va crear-ne els tres primers: el del duc d'Antioquia, el del duc de Khaldia i el del duc de Mesopotàmia. Mentre l'Imperi Romà d'Orient s'expandia cap a la gran Armènia a començaments del segle xi, aquests temes s'anaven complementant o substituint per les d'Ibèria, Vaspurakan, Edessa i Ani.^[36][37] I a mitjan segle xi sembla que tots els temes d'Armènia estaven sota el govern d'un sol estrateg.^[35]

La llista d'emperadors guerrers, que va culminar amb Basili II, va portar a una situació que va fer que cap al 1025 l'Imperi Romà d'Orient fos més poderós que qualsevol dels seus enemics. Les forces mòbils dels tagmata van guanyar en importància sobre els antics exèrcits dels temes i la flota, que aviat van començar a quedar desatesos. De fet, a començaments del segle xi, el servei militar s'evitava a canvi de fer un pagament. Per una banda els ducats fronterers eren capaços d'afrontar per ells mateixos la majoria d'amenaces, però per altra banda, la dissolució de l'antic sistema defensiu dels temes va privar l'Imperi d'una bona base estratègica de defensa. Amb la dependència en augment de mercenaris estrangers i en els exèrcits d'estats aliats o vassalls, van sorgir revoltes i guerres civils com a resultat de l'abisme la burocràcia civil de Constantinoble i les elits militars terratinents (els dynatoi) i, cap a l'època de la batalla de Mantziciert el 1071, l'exèrcit romà d'Orient estava en plena crisi que finalment va portar al seu col·lapse després de la batalla.^[38]

Durant el segle xi l'Imperi Romà d'Orient va començar a adquirir deutes de guerra, per exemple Romà IV Diògenes es va comprometre amb els seljúcides a un pagament anual d'1.500.000 pel rescat de ciutadans romans d'Orient i 360.000 peces d'or de tribut.^[39] Això va portar a un empobriment de l'estat, una constant devaluació de la moneda (l'emperador Miquel VII va rebre el sobrenom de Parapinaces, que vol dir «menys d'un quart».^[40]) i a retallades en el manteniment de l'exèrcit de cada tema. Les dificultats econòmiques van fer que Aleix I Comnè hagués de vendre l'or de les esglésies per pagar els soldats i, trobant que el mateix exèrcit era insuficient, va demanar suport a la República de Venècia (que ho van fer a canvi de diners) i al papa Urbà II, que va convocar la primera croada.^[41] Als caps croats se'ls va pagar amb donacions de part del territori reconquerit i això va portar a una redistribució dels territoris assignats a cada tema. El successor d'Aleix, Joan II, va voler sortir de la crisi anul·lant els privilegis comercials als venecians, però això només va servir perquè aquests passessin de ser aliats a ser atacants de l'imperi i, per arribar a la pau, l'imperi va haver de pagar més compensacions de guerra.^[42] Les següents croades van portar els mateixos problemes, el territori de Xipre es va perdre perquè Reinald de Chatillon deia que l'emperador Manuel li devia diners.^[43] En paral·lel al sistema organitzatiu dels temes, Manuel Comnè, es va voler guanyar el favor dels aristòcrates amb el sistema dels pronoia.

L'any 1203 els croats amb la complicitat dels venecians, van prendre la capital i durant l'any següent van establir l'Imperi Llatí tot i que alguns temes van romandre insurrectes. Durant el període que va durar l'Imperi Llatí, els governants de Trebisonda no van poder evitar que els musulmans convertissin alguns temes en emirats.^[44] Els llatins van provar d'instaurar el sistema feudal que estava en funcionament a occident però no va encaixar gaire.^[45]Es va establir la pràctica entre els estats que no es van sotmetre als llatins, de ser lleials a una sola dinastia per cada territori (els Ducas a l'Epir, els Làscaris a Nicea), o governar a través de parents formant apanatges i en moments de guerra civil alguns comerciants rics van assumir la funció dels governants.^[46] Els emperadors de Trebisonda van governar sobre l'antic tema de Khaldia, que van subdividir en turmae i banda.^[47]

El nou estat dels croats va durar fins al 1261, any en què Miquel VIII Paleòleg, emperador de Nicea va reconquerir Constantinoble i va expulsar els llatins. Amb ell es van reorganitzar els temes en petites administracions que no eren més que ciutats i la corresponent rodalia, que després va unir per formar apanatges i va intentar recuperar el sistema dels temes si més no per la necessitat de defensa però li fou impossible per qüestions econòmiques. Com a conseqüència dels problemes financers, Miquel VIII va decidir deixar de donar l'aportació monetària que els anteriors emperadors de Nicea havien destinat al manteniment dels colons que guardaven la frontera oriental. Quan aquests colons van començar a ser víctimes d'incursions pels diferents pobles musulmans que habitaven a l'altra banda de la frontera oriental (seljúcides, otomans), van decidir emigrar a un altre lloc i van deixar la frontera totalment desprotegida. Llavors Miquel va enviar un exèrcit amb el seu germà Joan, però quan va arribar diversos grups d'otomans ja s'havien establert i es va haver de conformar a reforçar la fortalesa de Tral·les i vigilar la vall del riu Meandre. Des de llavors es va assegurar que aquests soldats rebessin una bona paga amb regularitat.^[48] El seu successor va heretar una tresoreria gairebé buida i gairebé la totalitat del que es recaptava era per pagar deutes. Andrònic II va provar de fer algunes reformes: va canviar el sistema administratiu al Peloponès nomenant funcionaris imperials amb competències més àmplies i amb períodes de nomenament més llargs,^[49] l'exèrcit romà d'Orient es va reduir al mínim en tot el territori, i finalment va haver de devaluar la moneda.^[50] A començaments del segle xiii la moneda romana d'Orient posseïa el 90% del seu valor nominal i aquest percentatge va descendir a menys del 50% a començaments del segle xiv.^[51] Al mateix temps que baixava el valor de la moneda pujaven els preus dels aliments, cosa que va portar a una greu crisi econòmica. Agreujat per la guerra civil (1341-1347) i la pesta negra (1347-1349) l'imperi va perdre més territoris (Albània, Epir, Tessàlia) que van passar a ser administrats pels serbis.^[52] La contractació de la Gran Companyia Catalana només va aconseguir empitjorar el deute. En els anys següents la situació va ser insostenible i era inevitable la caiguda de l'imperi en mans dels otomans.^[53]

La paraula «tema» pot resultar ambigua, ja que tant es refereix a un destacament militar com una divisió administrativa. L'aspecte militar s'organitzava generalment de la següent manera: als soldats se'ls donava una explotació agrària per al seu manteniment. El tema era una unitat militar sota el comandament d'un estrateg i encara que els soldats havien de fer també de pagesos, no eren els propietaris de les terres que treballaven, l'estat n'era el propietari i el que obtenien d'elles era un complement a la seva paga. Si acceptaven aquestes condicions, els qui entraven a formar part de l'exèrcit, acceptaven també que els seus descendents també servirien en l'exèrcit i treballarien les terres; d'aquesta manera reduïen la imatge desagradable d'un servei militar obligatori i improductiu, al mateix temps aconseguien mantenir un exèrcit amb pocs diners. Al mateix temps era positiu perquè estimulava l'assentament de colons en les noves terres conquerides, els quals se sentien segurs per estar convivint amb soldats i, com més terres conquerien més terres tenien assignades al seu manteniment.

El responsable d'un tema no ho era només dels seus soldats, també ho era de la jurisdicció civil. Amb els temes l'organització establerta per Dioclecià, que distingia entre governadors civils (praesides, etc.) i la comandància militar (duces, etc.), fou abolida i l'imperi va tornar a un sistema més semblant al de l'època de la República Romana o al del Principat, quan els governadors provincials assumien molt de poder en relació a la regió assignada.

La següent taula il·lustra l'estructura militar dels temes, prenent com a exemple el tema de Tràcia, c. 902-936:

La següent llista inclou els primers temes de gran extensió establerts des de la creació d'aquest sistema organitzatiu vers l'any 660 fins al començament de les grans conquestes vers l'any 930 i la creació dels temes de mida menor.^[54] Els temes estan ordenats alfabèticament (seguint l'alfabet grec) i els temes marítims (θέμα ναυτικόν) estan marcats amb el símbol (≈).

Aquests són els temes que es van establir durant les reconquestes romanes d'Orient: a Armènia, la península Itàlica i als Balcans.

• Angold, Michael. A Byzantine Government in Exile: Government and Society Under the Laskarids of Nicaea (1204–1261). Oxford University Press, 1975. ISBN 0-19-821854-0. 
• Bréhier, Louis. Les institutions de l'empire byzantin. París: Albin Michel, 2000. ISBN 978-2-226-04722-9. 
• Canduci, Aleksandr. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
• Cheynet, Jean-Claude. Le Monde Byzantin II: L'Empire byzantin (641–1204). París: Presses Universitaires de France, 2006. ISBN 978-2-13-052007-8. 
• Finlay, George. "History of the Byzantine and Greek Empires from 1057 - 1453", volum 2. William Blackwood & Sons, 1854. 
• Haldon, John F. Byzantium in the Seventh Century: The Transformation of a Culture. Cambridge University Press, 1990. ISBN 978-0-521-31917-1. 
• Haldon, John F. Warfare, state and society in the Byzantine world, 565–1204. Routledge, 1999. ISBN 1-85728-494-1. 
• Kajdan, Aleksandr. Oxford Dictionary of Byzantium. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
• Kühn, Hans-Joachim. Die Bizantinische Armee im 10 Jahrhundert. Viena: Fassbaender, 1991. 
• McGeer, Eric; Nesbitt, John W.; Oikonomides, Nicolas. Catalogue of Byzantine Seals at Dumbarton Oaks and in the Fogg Museum of Art, Volume 4: The East. Washington DC: Dumbarton Oaks Research Library and Collection, 2001. ISBN 0-88402-282-X. 
• Nicol, Donald M. The Last Centuries of Byzantium, 1261–1453. Cambridge University Press. ISBN 1993. 
• Norwich, John Julius. Byzantium: The Decline and Fall. Viking, 1995. ISBN 0-670-82377-5. 
• Ostrogorski, G. History of the Byzantine State. Rutgers University Press, 1997. ISBN 978-0-8135-1198-6. 
• Read, Piers Paul. The Templars. Enalios, 2003. ISBN 960-536-143-4. 
• Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997. ISBN 0-8047-2630-2.