Guerra de Successió Espanyola
La Guerra de Successió Espanyola (1701 –1714) va ser un conflicte bèl·lic internacional que, a més d'afectar el conjunt d'Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l'Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees, i és considerada un dels primers conflictes globals.[3] Hi destacaren com a generals el duc de Villars, el duc de Berwick, el duc de Marlborough i el príncep Eugeni de Savoia.
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
-Common_Version.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
El 1700, Carles II de Castella i d'Aragó va morir reconeixent com a hereu universal Felip de Borbó, duc d'Anjou, net de Lluís XIV de França, qui, d'aquesta manera, esdevingué Felip V de Castella i IV d'Aragó. La guerra va començar perquè l'emperador Leopold I va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques; a més, a mesura que Lluís XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d'altres potències europees, com ara, principalment, Anglaterra, Portugal i les Set Províncies Unides dels Països Baixos van aliar-se amb l'Imperi per oposar-se a l'expansionisme francès, com també, en el cas anglès, per assegurar la successió al seu tron de prínceps protestants; de fet, la Guerra de Successió Espanyola s'inscriu dins d'allò que alguns historiadors anglesos denominen la Segona Guerra dels Cent Anys, concepte que designa la constant rivalitat anglofrancesa que existí en tots els conflictes europeus que es donaren entre 1689 i 1815.
La Guerra va finalitzar amb la signatura el 1713 del Tractat d'Utrecht[3] i el 1714 del Tractat de Rastatt,[4] en aplicació dels quals Felip V fou reconegut com a rei d'Espanya, però amb la condició de renunciar als seus drets al tron francès, evitant així la unió de les dues corones; l'Imperi va annexionar-se gran part dels antics dominis espanyols a Itàlia i als Països Baixos. Tanmateix, malgrat que Lluís XIV va aconseguir situar el seu net al tron espanyol, el Tractat d'Utrecht va significar la fi de l'hegemonia francesa a Europa i va iniciar l'època de l'equilibri de poders que es mantindria fins a la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Segons l'historiador Joaquim Albareda, qui va guanyar de debò va ser Anglaterra, que va aconseguir arrencar d'Espanya prebendes comercials a Amèrica i va aconseguir que França li'n fes d'altres i, a més, es quedés exhausta. També segons ell, la Guerra va marcar l'entrada d'Espanya en la decadència i va suposar la fi de la supremacia espanyola en l'ordre mundial.[5]
Dins dels regnes hispànics, la Corona de Castella va donar suport a Felip de Borbó mentre que, després de 1705, els estats de la Corona d'Aragó s'alinearen amb el pretendent Carles d'Àustria, que oferia mantenir les llibertats tradicionals. Per això, el triomf de Felip de Borbó, hereu del centralisme francès, va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d'Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella; a la Península, la guerra va durar fins al 1715, amb la capitulació de Mallorca davant de les forces de Felip V. Entre el 1702 i el 1715 van morir més d'1.200.000 combatents.[3]
Antecedents històrics El 
Ducat de Savoia va formar part de l'Aliança borbònica fins al 8 de novembre de 1703, quan pel Tractat de Torí va canviar de bàndol i es va unir a la Gran Aliança de la Haia
Ducat de Milà, malgrat les reticències de la població milanesa, va restar fidel a Felip V d'Espanya fins al 26 de setembre del 1706, quan va ser ocupat per les tropes austracistes.
Regne de Sardenya va restar fidel a Felip V d'Espanya fins al 1708, quan va ser ocupat per les tropes austracistes.
Regne de Nàpols, al contrari que a la 
Corona d'Aragó, l'aixecament militar austracista va ser esclafat per les tropes borbòniques. El Regne va restar fidel a Felip V d'Espanya fins al 1707, quan va ser ocupat per les tropes austracistes.
Regne d'Anglaterra (1701–6) esdevingué el 
Regne de la Gran Bretanya (1707–14) per l'Acta d'Unió de 1707 que uní les corones d'Anglaterra i Escòcia.
Regne de Portugal va intentar mantenir-se neutral fins al 16 de maig de 1703, quan pel Tractat de Methuen es va unir a la Gran Aliança de la Haia