Dialectes del català

L'any 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar la divisió dialectal del català en dos grans blocs: l'oriental i l'occidental. El criteri de divisió dialectal era de caràcter fonètic, concretament responia al vocalisme àton.^[1]

Els dialectes no es poden delimitar amb exactitud perquè entre lʼun i l'altre sempre hi ha una franja de transició, més o menys ampla (excepte en els insulars, és clar), de la mateixa manera que en la zona dels dialectes constitutius també hi ha dialectes de transició cap a llengües veïnes, com el ribagorçà i, sobretot el parlar de Benasc, cap a l'aragonès, i el parlar capcinès, dins el català septentrional, cap a l'occità. A més a més, cap dialecte no és del tot uniforme: qualsevol dels que hi ha es pot subdividir en diversos subdialectes. Atenent al que hem dit, la llengua catalana es pot subdividir en dos blocs dialectals i en dialectes (entreu a cada dialecte si en voleu veure els corresponents subdialectes). Atesa, però, la relativa poca variació dialectal dins el català i la importància, en la consciència dels parlants, del principal tret que separa els dos blocs, la neutralització o no de la a àtona, hom ha parlat només de dos dialectes, oriental i occidental, en comptes de dos blocs.

Hi ha dialectes desapareguts, com el menorquí de Fort-de-l'Eau (Algèria), el menorquí de Florida, el mallorquí de l'Argentina i el català de la burgesia i les classes altes de les principals ciutats de Sardenya i Sicília, i de Nàpols, dels quals queden restes en el sard, el sicilià i el napolità.

Un cas especial és el de la interferència entre dialectes no fronterers per repoblació amb mallorquins al sud del País Valencià a l'edat moderna, que ha donat el català salat meridional.

La Xarxa Vives publicà un manual per a textos corporatius (siguen empreses, organitzacions sense ànim de lucre o administracions públiques) dirigits alhora a diversos territoris de varietats dialectals notòries proporcionant un model comú de llengua.^[2]